Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Articles d'interès. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Articles d'interès. Mostrar tots els missatges

dijous, 17 de febrer del 2022

ARTICLE: EL SIGNIFICAT DELS PERSONATGES FANTÀSTICS DINS L'ESCOLA BRESSOL

Ara que s'acosta la festa del Carnestoltes, volem compartir amb vosaltres un article de l'Eva Sargatal a la revista de l'associació de mestres Rosa Sensat. Un article que, a nivell d'equip, ens va fer pensar i debatre en les nostres trobades de reflexió conjunta.


"Fa dies que dono voltes a l'arribada del Rei Carnestoltes. L'imagino i em venen mil preguntes a la ment.(...) S'acosta Carnaval i algú llença la gran pregunta:

  • Què farem aquest any?
  • De què ens disfressarem?
  • Com ho celebrarem a l'escola bressol?"
Preguntes que si provoquen un silenci significa que seran motiu de conversa amb el principal objectiu d'apropar plenament mirades i reflexió, per arribar a una conclusió on el gran beneficiat (si és que hem de parlar de beneficiaris, és clar) sigui l'infant.
  • Ho fem com cada any, no? Aquí sempre ho hem fet així.
Algunes respostes ja no ens valen, o no haurien de ser vàlides.
Cal parlar-ne, hem de posar totes les cartes damunt la taula.

Mestres atrafegades, capficades preparant disfresses, escenaris que es transformen sota una temàtica ben actual i peculiar alhora. Cal preparar aquell personatge tan gros i acolorit (i bonic només per a alguns).

Ens hem preguntat què suposa en la gestió del temps organitzar una festa com aquesta?

Quin significat tenen els personatges fantàstics a l'escola bressol?

A qui motiva la seva presència?

Quins sentiments desperten en cada un dels infants?
(...)

Què implica el Carnaval en la vida quotidiana de l'escola bressol?
Si volem defensar una escola bressol on la vida quotidiana sigui el que conforma el clima i l'ambient, quin sentit té trencar amb aquesta rutina que els aporta seguretat, estabilitat i calma, amb la incorporació d'aquestes tradicions de forma tan agosarada?

Disfresses i consignes, confeti i xerinola, diversió i bogeria...

On queda la tranquil·la vida quotidiana?

Una vida quotidiana feta de coses petites dona valor a que l'infant jugui a transformar-se amb robes o barrets, pel plaer de fer-ho, mai perquè arriba Carnaval.

Perquè la por no volem que eduqui. 
L'escola és, i ha de ser sempre, un entorn segur.

Una escola que no educa a través de la por no hauria d'acceptar mai personatges que despertin sentiments negatius a cap infant. I un infant que plora és un infant insegur, que no se sent a gust, que no gaudeix d'allò que li aporta l'escola. Perquè la por no volem que eduqui. L'escola és, i ha de ser sempre, un entorn segur.

Una escola quotidiana pot tenir presents les tradicions, incorporant detalls que les fan visibles; obrint les portes a les famílies, al poble, a tota la comunitat; sense haver de deixar de banda aquelles rutines quotidianes que aporten la seguretat necessària a infants tan petits.

De debò que tots els infants volen disfressar-se?

De debò que té sentit que arribi el Rei Carnestoltes a l'escola bressol?

Mirem els infants als ulls i potser ens donaran la resposta.

Un debat que no necessàriament ens ha de portar a
l'anul·lació de tot allò que considerem "antic" o "caducat", sinó que
ens ha de donar resposta a un "perquè sí" o "perquè no".

Una resposta que la podem trobar en els referents específics de cada cicle. Incorporar les tradicions a l'escola bressol segons el document d'orientacions i currículum de primer cicle d'educació infantil significa la participació en festes, tradicions i costums de la comunitat a la qual pertany, mostrant interès i curiositat.

Posar en valor aquest contingut específic sobre les tradicions, analitzar-lo en el fons i en la forma, pot ajudar als equips a fer un pas més a l'hora de donar significat real al Carnestoltes i la resta de tradicions que tenim instaurades.

És molt important preguntar-nos quin valor hem estat donant a les tradicions fins ara en la programació del centre. La idea, encara molt real, de treballar les tradicions amb objectius a assolir ens allunya plenament d'una escola respectuosa en la diversitat i els ritmes.

Una escola en la qual es "treballen" les tradicions, programant activitats diàries en concordança amb la temàtica, no deixa peu a l'espontaneïtat que els infants tenen pel sol fet de viure en societat, en un context on les tradicions hi tenen presència. Potser no cal transformar l'escola perquè arriba Carnestoltes, potser seria més bo tenir present allò que passa al poble, al barri o a la ciutat per donar-li cabuda en la nostra vida quotidiana.

En cap cas crec que s'hagin d'abolir les tradicions de les escoles bressol; al contrari, penso que la clau rau a ser capaços d'incorporar-les a la pràctica quotidiana, i així els infants les podran entendre una mica més, i, sobretot, gaudir-les."

Article: Passeu, passeu: De la Castanyera fins a la vella Quaresma.
El significat dels personatges fantàstics dins l'escola bressol.

Autor: Eva Sargatal

Data: 30 de gener de 2020





















dijous, 29 d’abril del 2021

PERMET-ME DEIXAR EL BOLQUER, NO ME'L TREGUIS!

Famílies, us volem compartir un article molt interessant sobre el tema de deixar el bolquer que van escriure les companyes del CEIF Arraona.

Llegiu-vos-el en calma que us pot servir molt d'ajuda.

Permet-me deixar el bolquer, no

me'l treguis!

Deixar el bolquer moltes vegades ens suposa una gran incògnita, davant la qual sorgeixen molts dubtes i inquietuds. A vegades, però, només cal parar a pensar i reflexionar... 

La primera etapa de creixença és el període de temps en que més evolucionem, en la que més ràpid canviem. Però aquest procés de desenvolupament tant motor com cognitiu no vol dir que sigui una carrera per veure si arribo primer, i em sembla que s'ha convertit en això, en una cursa entre els meus iguals, on la meva família vol que sigui el primer/a en aconseguir fites.

Un dels neguits que apareix en aquesta etapa és deixar el bolquer, però això ha de conviure conjuntament amb el control d'esfínters. Aquest és un procés més complex del que creiem, en el que hi intervenen factors relacionats amb el meu desenvolupament global:

  • Adquirir una maduració cognitiva i un desenvolupament muscular que em permeti saber contraure i relaxar la musculatura en un temps i espai concret, així com tenir consciència de l'esquema corporal i els canvis posturals que viu el meu cos.
  • Estar segur/a de mi mateix/a i no tenir por, i alhora manifestar desig, motivació, ganes i interès. Per a mi, aquest moment em pot remoure a nivell emocional, i per això necessitaré que m'acompanyis.
  • Tenir la capacitat de decidir si estic disposat a deixar de banda allò que estic fent i sumar-me a la norma social d'anar a un espai concret per satisfer les meves necessitats.

Tots aquests factors poden variar, per la qual cosa és imprescindible que aquest procés de control es vinculi al meu ritme individual. De manera que has d'observar ben atentament els meus senyals, ja que jo et guiaré i indicaré quin és el moment més idoni, sempre que compti amb el teu suport i acompanyament.

Observa’m,  escolta’m i acompanya’m, ningú millor que jo sap quan estic preparat per fer un pas més i així t’ho aniré fent saber!
No hi ha edat ni estació!!
 
Quins senyals pots detectar?
 
  • Començo a mostrar interès pel vàter en forma de joc, m'hi apropo, hi poso la mà, tiro la cadena,...
  • Manifestaré que estic fent pipí i caca al bolquer.
  • Quan em senti mullat o brut et faré saber que necessito que em canvïis el bolquer.
  • Fa dies que el bolquer està sec quan em canvies, vol dir que començo a retenir i tenir cert control dels esfínters.
  • Potser m'amagaré quan tingui ganes de satisfer les meves necessitats al bolquer.  
 
Com em pots acompanyar?
 
  • Respecta'm com a infant de forma empàtica i comprensiva. Deixa'm viure aquest procés de forma natural, sense presses i respectant el temps que necessiti sense forçar la situació.
  • Fes-me partícip del moment i, així, desenvoluparé la meva autonomia.
  • Posa paraules al que faig i anticipa qualsevol acció per donar-me seguretat i entendre la situació.
  • Intenta no confondre'm, en el moment que decideixi deixar el bolquer que sigui tant a dins com a fora de casa. Estic preparat, t'ho demanaré!
  • Si vols que aconsegueixi fites per autonomia i no pel premi, recompensa'm verbalment i no de forma material.
  • Evitant els reforços negatius i els moments de tensió, em donaràs calma per afrontar la situació ("No passa res, et rento i canvio i en un altre moment ja arribaràs al vàter").
  • Intenta no caure en comparacions entre els meus iguals ni en el parany de l'edat. Cadascú té el seu ritme!
També és important parar a pensar en el context. Heu de tenir present que potser estic immers en un moment de canvis externs que em poden afectar (com per exemple canvis a casa, inicis de nous períodoes escolars, naixement d'un/a germà/na), i pot ser que no sigui un bon moment per deixar el bolquer. A més, tot i haver assolit aquest objectiu, cal tenir en compte que aquest context em pot portar, o no, a fer possibles regressions. Tornar-me a posar el bolquer no és una equivocació ni un pas enrere, només una part del propi procés!
 
 
Ara ja saps com fer front a aquest procés amb mi... Jo marcaré els temps, t'ho aniré fent saber,... I junts farem un bon equip!
 
No tinguis pressa ni em pressionis, ni tampoc et pressionis tu! Tot té el seu moment i de ben segur que acabaré controlant on i quan faig les meves necessitas, no em cal ser el primer en aconseguir-ho, només vull viure-ho tranquil·lament i de forma respectuosa. 
 
 
 
Aquest és un pas més en el meu camí de fer-me gran i autònom. Observa'm, escolta'm i acompanya'm, ningú millor que jo sap quan estic preparat per fer un pas més.
 
 
Permet-me deixar el bolquer, no me'l treguis!
 


Equip educatiu CEIF Arraona

divendres, 27 de novembre del 2020

ARTICLE: PETONS I QUEIXALADES

Tant és, petons o queixalades, són conseqüències de les emocions que sentim. Els primers els normalitzem i els segons els patologitzem. Si no és problema el fet que un infant digui «totxe» en lloc de cotxe quan encara no sap parlar... per què ho és que mossegui quan encara no sap expressar sentiments? Si fos capaç de dir és que no t’entenc!, no et puc explicar el que vull, tinc ganes d’estar amb tu, em fan mal les dents... Si fos capaç de fer-ho, segurament ho faria i no mossegaria. Hi ha molts adults que no són capaços de dir em sento malament amb el que has fet i es passen tres dies fent morros amb un mutisme completament voluntari.

 

Les emocions ens mouen per facilitar-nos la vida. La por ens fa fugir d'allò que temem o ens ajuda a preparar-nos i estar alerta davant una situació perillosa. L'enuig és l'emoció que tenim quan ens sentim frustrats, quan creiem que ens traspassen els nostres límits. L'enuig ens porta a agredir per defensar-nos. Aquell comportament  agressiu que va ser  tan útil als nostres avantpassats per  defensar-se dels depredadors, ara no ens permet socialitzar-nos. El que hem desenvolupat al llarg dels anys són altres respostes alternatives: diem no, marxem, ens queixem... per aprendre, tanmateix, necessitem temps, un entorn que ens ensenyi una maduració del nostre sistema nerviós. 

Mentre això passa als nostres cervells, curs rere curs i a totes les escoles bressol, als voltants de l'any, els infants mosseguen. De fet mosseguen, mengen amb les mans, o amb poca traça amb la cullera i fan el pipí als bolquers. Quan hagin après altres habilitats ja les posaran en pràctica. Però, mentre no sigui així, les educadores es veuran en la difícil situació d'explicar a aquell pare o mare com ha estat la mossegada escandalosa que s'ha marcat a la cara de l'infant. O bé comentar a uns pares, mig empeses per la pressió dels altres, que el seu fill o la seva filla fa uns dies que mossega. 

Elles saben molt bé què fer. Elles coneixen a la perfecció els mecanismes d'aprenentatge dels seus infants. Algunes diran "no" amb to afectuós però decidit, i apartaran l'infant del lloc on es troba. D'altres li explicaran que allò fa mal. O potser l'apartaran sense mirar-lo directament i evitar així que aquell intent de cridar l'atenció tingui èxit. Li ensenyaran a reclamar-la d'una altra manera. En molts casos podran evitar-ho distraient-lo amb cançons o jocs. En alguna escola s'hauran preocupat de disposar d'aquells objectes que permetran descarregar aquella tensió acumulada per tot el que viu tan intensament. En molts equips elles es tranquil·litzaran compartint-ho amb les companyes i després observaran, com per art de màgia, que aquest "ansiolític" també té un efecte en la conducta de l'infant. I així, amb l'esforç i la dedicació de cada dia, aquells infants que mossegaven tan sovint, quan arribi el curs següent, hauran canviat la mossegada per un encara matusser "és meu!". Encara els queda molt per aprendre. 

Moltes famílies seguiran amb més o menys coneixements o intuïció aquestes passes i, si tot va com ha d'anar, després d'uns anys trobarem un adult amb una maduresa emocional reclamant de forma assertiva (educada però decidida) allò que creu que li pertoca. Si no és així, formarà part d'un dels milers d'adults immadurs amb els que compta la nostra "avançada societat" esperant que el món giri al seu voltant. 

Una mossegada a la galta o al braç d'un fill genera emocions de tot tipus: pena, ràbia, por... és normal i adaptatiu. Allò que fem amb aquestes emocions, però, també servirà de model del nostre fill. He vist més d'un pare tenint una reacció violenta davant d'un fill que jugava amb una pistola. Qui aprèn de què? Tot això les educadores ho saben i, amb paciència, segueixen la seva feina dia rere dia. Això no obstant, a l'altra banda de la porta, el pare o la mare seguirà reclamant més vigilància (guardes de seguretat?), que apartin els "agressius" (els enviem tots al psicòleg?) o que aïllin les víctimes per evitar nous atacs (vitrines de vidre protectores?). 

Socialitzar-se vol dir estar en contacte amb virus, haver d'esperar que sigui el torn per dinar, dormir amb altres sorolls, tenir la possibilitat de rebre una mossegada... però també vol dir tenir un bon sistema immunitari, saber esperar, tolerar, compartir, afrontar frustracions i desenvolupar els mecanismes emocionals necessaris per sobreviure en el nostre món actual on els depredadors tenen nom de persona. 


Article extret de la revista Infància (nº40) de l'any 2009 i escrit per la psicòloga Imma Riu